Valoració de les pràctiques fins aleshores.

Al principi vaig començar molt il·lusionada, per fi podria aplicar el que havia estudiat a la realitat, per fi podia estar amb infants, que era el que realment havia volgut durant tota la part teòrica. Així, vaig començar molt convençuda i molt feliç. Meditava moltíssim cada intervenció que feia als infants i em trobava a gust i contenta amb la meva tasca fins que una de les mestres em va dir que potser feia intervencions que no podia fer degut a que els infants no e coneixien. Jo tenia en compte aquest fet, sobretot pel que fa al canvi de bolquers i de roba i la donada del dinar, ja que són moments més íntims. Les intervencions a les quals ella es referia eren les de renyar als infants quan es podien fer mal ells mateixos o als companys o bé quan feien malbé el material, jo pensava i segueixo pensant que eren adients, ja que no podia estar tot el temps avisant-les perquè elles fessin l’advertiment. A més, d’aquesta manera no adquiriria cap autoritat i mai arribaria el moment en que pogués fer la intervenció jo mateixa.

Arrel d’això, vaig experimentar un període de dubtar absolutament de tot degut a l’exposat al paràgraf anterior. M’angoixava molt fer qualsevol intervenció fis que vaig decidir demanar la guia de les mestres, per tal de recuperar la seguretat en mi mateixa. Me va costar molt i, em sembla que vaig acabar el període de pràctiques que corresponia amb el grup dels reietons sense haver superat aquest obstacle.

Just abans del canvi de grup, varem fer una reunió de practicants amb la tutora de la Universitat que em va animar a canviar el xip, a gaudir del que feia, a viure l’experiència i a, si esqueia, a no reflexionar tant. Així, que durant les vacances de Pasqua, vaig reflexionar molt sobre aquest tema i vaig arribar a la conclusió que les meves pors eren infundades i que calia superar-les. Vertaderament pens que som capaç de desenvolupar aquesta tasca, si més no, ben feta. A més, havia de tenir en compte que estava de pràctiques i que era ara quan m’havia d’equivocar i, així, aprendre de les meves errades per tal de no cometre-les més quan sigui mestra. Ben igual que els infants, m’havia de permetre l’assaig i l’error.

D’aquesta manera, en començar amb els nanets vaig tornar al convenciment i a la valoració de les meves capacitat, desenvolupant la iniciativa pròpia de la meva manera de fer. Els resultats han estat boníssims, em sembla que els infants ho noten i m’han acceptat tot d’una. Fins i tot, dos infants al quals els hi costa l’acceptació d’un nou adult a l’aula interaccionaven amb mi de manera espontània dues setmanes després. Fets com aquests em donen encara més força per seguir esforçant-me i aprenent.

Les pràctiques ens estan duent moltíssima feina però només amb els seus somriures en entrar cada dia a l’aula i amb l’afectuositat que em mostra el grup anterior quan, ocasionalment, faig alguna activitat amb ells, compensa sobradament. Malgrat tot, estic ben segura que vull ser mestra, que vull estar cada dia amb infants.